L’AMFITEATRE

L’AMFITEATRE

L’amfiteatre era un edifici el·líptic dedicat a oferir espectacles de gladiadors. La seva capacitat era d’uns 14.000 espectadors i va ser construït durant la primera meitat del segle II dC. Durant l’imperi d’Heliogàbal, a inicis del segle III, l’amfiteatre va experimentar algunes reformes. Poc temps després, el 21 de gener de l’any 259, a la mateixa arena, el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi van ser cremats vius. L’Església de Tarragona va construir al segle VI una basílica en memòria dels màrtirs, possiblement en l’espai precís on els sants van ser immolats. Sobre aquesta construcció, en el segle XII, es va aixecar un nou temple sota l’advocació de Santa Maria del Miracle, com ho documenta una butlla del papa Anastasi IV, datada el 1154. En el segle XVI el frares trinitaris van erigir un convent al costat del temple. La comunitat va perdurar en aquest espai fins al segle XVIII.

«Així, un cop a la porta de l’amfiteatre, a punt d’entrar a la corona immarcescible més que no pas a la pena, en presència dels oficials els noms dels quals hem dit més amunt, que vigilaven encara que fos a causa del seu ofici, Fructuós, inspirat per l’Esperit Sant que parlava en ell, digué, de manera que el sentiren tant els oficials com els nostres germans: “Ja no us mancarà pastor, i l’amor i la promesa del Senyor ja no podran fallir, ni en aquest món ni en l’altre. Perquè això que esteu veient és feblesa d’una hora.” Després de consolar així els germans, entraren en la salut, dignes i feliços de percebre fins en el mateix martiri el fruit promès en les Sagrades Escriptures. Esdevingueren semblants a Ananies, Azaries i Misael, puix que també en ells era present tota la Trinitat Divina; perquè posats enmig del foc de la terra, el Pare no els faltava, el Fill acudia a llur ajuda i l’Esperit caminava pel mig del foc. I quan es van consumir els cordills amb què els havien lligat les mans, Fructuós, pensant en el costum que tenia quan estava en pregària, s’agenollà, ple d’alegria, segur de la resurrecció, i estenent els braços en forma de la creu del Senyor, pregava a Déu» (Passio Fructuosi, 3).