L’ARXIDIÒCESI
El desig de sant Pau de visitar Hispània, expressat a Romans 15,24.28, i els comentaris d’autors immediatament posteriors, com Climent Romà, el Cànon de Muratori, sant Jeroni, sant Atanasi, Epifani, sant Joan Crisòstom, Teodoret i d’altres, va consolidar la tradició de la seva visita apostòlica, la qual va afermar el convenciment que l’Apòstol dels gentils havia vingut a Tàrraco, capital de la Hispània Citerior, que era una ciutat romana molt important i ben comunicada amb Roma.
Tanmateix, la primera referència documental a l’Església de Tarragona pertany al 259. El 21 de gener d’aquell any, el bisbe Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi van ser cremats a l’amfiteatre de la ciutat en compliment dels decrets persecutoris dels emperadors Gal·liè i Valerià. Les actes del seu martiri, unes de les set considerades autèntiques per l’Església, són el primer testimoni escrit sobre el cristianisme peninsular, i pressuposen l’existència d’una Església ben organitzada i viva.
L’any 385 el papa Sirici responia els dubtes sobre disciplina eclesiàstica plantejats pel bisbe de Tarragona, Himeri. Era la primera decretal dirigida per un papa a un bisbe de l’Església llatina. El pontífex li ordenava que fes complir les seves disposicions no sols als bisbes de la seva província sinó també als de les províncies veïnes d’Hispània, una funció que correspon al primat (primus inter pares). El 419 documentem el bisbe Ticià, el primer que s’anomena metropolità. Tàrraco va esdevenir la capital de la província eclesiàstica Tarraconense, que al llarg del temps ha experimentat mutació en el nombre de diòcesis que la integren: Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Egara-Terrassa, Tortosa, Empúries, Osona-Vic, Urgell, Menorca, Mallorca, Eivissa, València, Roses, Osca, Saragossa, Calahorra, Pamplona, Oca-Burgos, Amaia i Segia —vall de l’Ebre—, Alessanco o Alisana —la Rioja—, Tarassona, Elna i Solsona. Actualment en formen part l’arxidiòcesi de Tarragona i les diòcesis de Girona, Lleida, Tortosa, Vic, Urgell i Solsona.
La província eclesiàstica Tarraconense és la que té una col·lecció més extensa de concilis provincials: 179. El primer conegut es va celebrar a Saragossa el 380, i el darrer a Tarragona-Sant Cugat del Vallès el 1995. Van ser suprimits pel regalisme borbònic (1757), encara que posteriorment hom va intentar de convocar-los diverses vegades (1787-1930). Cal remarcar el de Lleida (1229), en què es va acceptar el concili Laterà (1215); el de Tarragona-Barcelona (1564-1566), el primer de la cristiandat que va fer recepció del concili de Trento (1545-63), i el de Tarragona-Sant Cugat (1995), enriquit amb els continguts del concili Vaticà II (1962-1965). El concili de 1691 va acordar que l’arquebisbe de Tarragona continués titulant-se primat de les Espanyes. El 1870, amb motiu del concili Vaticà I, l’arquebisbe de Tarragona es va asseure entre els primats. Els arquebisbes posteriors han continuat sempre titulant-se primat de les Espanyes o, simplement, primat.
